Ara fa sis anys, que hem van diagnosticar “ fibromialgia “ , i realment, potser no en vaig fer gaire cas, perquè llavors no se’n sabia tant com ara, i era una enfermetat nova, i a mi particularment, hem deixava fer la vida normal, que portava, amb un xic més de dolors, però que no em condicionaven el dia a dia.
Així vaig seguir fins que fa un any enrere , la enfermetat hem va causar més dolors i problemes, dels que havia tingut fins llavors. Va esser llavors quan vaig comprendre que era entrar en las crisis de dolor, que et deixen sense forces físiques, perquè la força moral i l’ànim, sempre he intentat que no decaigués, encara que a vegades no es fàcil.
Explico tot això, perquè avui la meva entrada està dedicada a les 4 noietes que fan teràpia i tractament amb mi al Hospital Clínic de Barna. Soms un grup de 5, que ens avenim molt. Totes tenim el mateix, amb diferents graus de dolor o de manera de portar-ho, però allà a part de fer el tractament i d’explicar-nos les pautes a seguir, perquè millorem el dia a dia, i pugem intentar de fer el que fèiem abans, Tal com dic, allà ens comprenen totes, perquè totes tenim i sentim el mateix.
A totes elles, va el meu agraïment,
A la Paqui, que com es la més gran, o la menys jove, diguem-ho així, diu que es la que l’hi costa més de fer les coses i no l’hi agrada fer el ratet de bici estàtica, que l’hi fan fer, sort que nosaltres l’hi controlem el temps, perquè sempre ens vol fer trampa
I al cap de 3 minuts ja diu que ha fet 6.....no sap res. I que tornarà anar a ballar, no en tinc cap dubte.
A la Mireia, la que l’hi agrada cuidar el jardí, però que a partir d’ara quan vagi a compra plantes ja no comprarà tot el garden complert i les plantarà poc a poc, i que ha après a saber asseure’s per esmorzar, encara que els seus nens ho vegin estrany. Ja saps fer un kit kat....de vegades va bé, i a nosaltres encara més.
A l’Elena de Badalona ( es que soms 2 Elenas al grup, lo bueno abunda......jaaaaaaa ), que al principi va venir amb dos novius un a cada braç, i jo els vaig batejar, en George Cloney i en Richard Gere , perque dir-hi muletes o crosses no era divertit, i ara que estem a mig tractament ja nomes en portà un de noviu, i va un xic més lleugera. Sortirà ballant d’allà.
A la Noemi, la peke del grup, i la que ha estat més fumuda, perquè la varem tenir que ingressar, però que té un puntal molt fort per seguir endavant, el seu peke de 20 mesos, una monada de nen.
I la ultima del grup, soc jo, la que escriu aquestes línees, i que he de matinar molt, per arribar a Barcelona a l’hora prevista, però tal com diu la dita: “ quien madruga
Dios le ayuda”, no se si Deu m’ajudarà o no, però lo que si se, es que hi continuaré posant tot el esforç que faci falta, per pogué millorar la qualitat de vida, i no rendir-me davant aquesta prova.
A totes elles, que saben que es el infern que tenim a vegades dins el nostre cos, gràcies per compartir amb mi aquestes setmanes de tractament, les nostres vivències, les nostres alegries, i les nostres tristeses.
I sempre s’ha de mirar en positiu, i que degut a la nostra enfermetat, ens hem pogut conèixer.... i espero que per molts d’anys ens puguem anar trucant, o envia’m emails, o perquè no fer alguna trobada per veure’ns...tampoc soms tant lluny unes de les altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada